ENTRE ORIENT I OCCIDENT
Ceràmica oriental, nord-africana
i europea.
del 19 de novembre al 3 d’abril de 2005
EXPOSICIÓ PRORROGADA fins el 2 d'octubre
El Testimoni de la ceràmica
L’exposició que
es presenta al Museu de Ceràmica, reuneix una extraordinària
selecció de peces de ceràmica oriental, nord-africana
i europea que il·lustren
l’estreta relació entre els centres productors d’Europa,
l’Islam i la Xina antiga. També vol donar a conèixer
la importància del gravat en la transmissió de temes
i motius decoratius. El resultat és un acostament innovador
al món
de la ceràmica que ha reflectit, com cap altra forma artística,
els encreuaments de cultures. Les peces formen part del fons del Museu
de Ceràmica, i s’exposen per primera vegada. Hi destaquen
obres de procedències i estils, que no són gaire habituals
en les col·leccions espanyoles, com les rajoles de Kashan (Iran),
del segle XIII o la rara porcellana “wucai” del segle XVII.
Les obres es presenten acompanyades de música i citacions literàries
que reflecteixen la fascinació que els escriptors han sentit
per l’Orient i ajuden a situar la ceràmica en el marc
de les grans corrents del gust i el pensament. En cadascuna de les
sales s’ha
volgut deixar constància de la influència oriental en
la ceràmica espanyola mitjançant una peça emblemàtica
de Manises/Paterna, Talavera, Alcora o Catalunya.
En un fragment del seu llibre “Tutta la vita” (1945), l’escriptor
italià Alberto Savinio va escriure: “L’home passa
i la ceràmica resta, resta entre nosaltres per recordar, per donar
testimoni, per evocar aquells que ja no hi són. De vegades per
desvetllar gelosos secrets, que el rostre dels homes, la mirada i la
veu, emmascaraven”. Aquest text, que figura com a lema de l’exposició “Entre
Orient i Occident”, resumeix la filosofia del Museu de Ceràmica.
Plats, pots, rajoles i atuells són el testimoni d’homes
i dones que van viure abans que nosaltres, formen part de la vida. Al
mateix temps, formen un complex sistema de referències que cal
aprendre a llegir. “Entre Orient i Occident” vol introduir
el visitant en el món complex i suggestiu de la ceràmica,
i mostrar els intercanvis que es produeixen entre Orient i Occident des
de l’edat mitjana fins al segle XIX. Per això, incorpora
la mirada del terrissaire (que descobreix les formes que li arriben de
fora i les adapta al seu món), del col·leccionista (que
s’apassiona per la subtilitat de la manufactura i la novetat dels
elements decoratius, la qualitat de la textura i les fantàstiques
combinacions de colors), i del historiador (amb reproduccions de tapissos
i obres d’art que mostren peces de ceràmica en diversos
ambients).
Reflexos de l’islam
La primera sala està dedicada a la ceràmica musulmana,
que arriba per primer cop a Europa a través d’al-Andalus.
Algunes de les seves característiques principals (l’eix
de simetria, l’estructura radial, les sanefes concèntriques
i el bigarrament decoratiu) perviuen en la ceràmica espanyola
fins al segle XVII. Aquest apartat s’obre amb un extraordinari
plat de reflexos daurats de Paterna/Manises, del segle XV. És
el testimoni de la passió d’un col·leccionista, Lluís
Plandiura, que el va adquirir el 1932. A continuació es poden
contemplar unes magnífiques rajoles de Kashan (Iran) del segle
XIV, un fragment d’“alicatados” de la mesquita de Tremecen,
a Argèlia, plats de Bukhara (Teheran) i unes espectaculars plaques
pintades en relleu d’Ispahan (Iran), del segle XIX, realitzades
per representar les indústries artístiques perses a les
Exposicions Universals de Londres i París. Un dels atractius de
les obres d’aquesta secció és el color. Hi és
constant el color blau –l’anomenat “blau mahometà”—que
van introduir els terrissaires de Samarra, a Mesopotamia, al segle IX.
Símbol espiritual, el blau representa el cel, l’aigua i
el diamant.
En cadascuna de les sales, el dissenyador Jaume Romagosa, ha construït
un mural, amb detalls de les peces que es poden contemplar a les vitrines
disseny de Xavier Jansana. En aquest cas, subratlla l’equilibri
dels tres colors primaris que segons Owen Jones –autor d’un
dels primers tractats arquitectònics sobre l’Alhambra— va
marcar decisivament el desenvolupament de l’art des del Renaixement.
L’exotisme
de la ceràmica xinesa
Els romans i els musulmans van mantenir un intens comerç amb Àsia,
que va fer que la ceràmica xinesa arribés des de molt aviat
a Europa. Marco Polo parla en els seus “Viatges” de peces
de ceràmica de qualitat excel·lent, “tan fines com
ampolles de vidre”. Va ser el viatger venecià qui va utilitzar
per primer cop la paraula “porcella” (que en italià designa
una petxina translúcida) per denominar els objectes fins elaborats
amb argila blanca. De “porcella”, porcellana.
A l’exposició es poden contemplar bols de la dinastia Ming
(cap a 1600) de colors verd i vermell (que reben el nom del port d’Swatow,
al nord del riu Shantou, d’on s’embarcaven cap a Àsia
i l’Orient Pròxim). També una xicra decorada amb
motius florals seguint la tècnica “wucai”, resultat
d’aplicar cinc colors contrastats sobre la superfície vidriada.
Les peces de la sèrie “Imari xinesa” imiten la ceràmica
japonesa del segle XVII, de colors vermell, blau i or. Van tenir un gran èxit
comercial, i van arribar a arraconar els models japonesos en el gust
dels europeus. Al segle XVIII, la família verda es caracteritza
pels ornaments florals en verd (símbol de creixement i esperança)
i vermell de ferro. La família rosa, la més àmplia
i divulgada, apareix representada en l’exposició amb plats
i recipients de decoració exquisida, amb una gamma de color que
va des del púrpura intens al color esvaït dels pètals
de rosa. La porcellana de Canton es va exportar a Europa al llarg de
tot el segle XIX. En destaca el subgrup mandarí, per la decoració exuberant.
L’exposició dedica un àmbit especial a la porcellana
xinesa blanca i blava. Un cop més, la ceràmica ens
informa dels intensos contactes comercials i culturals. L’òxid
de cobalt necessari per a aconseguir el color blau arribava a la
Xina des
de Pèrsia, seguint la ruta de la seda. Les més antigues
peces blanques i blaves són del segle XIV. Van ser conegudes
a Europa i van esdevenir objectes de col·lecció molt
cobejats, com ho demostra la presència de peces de porcellana
blanca i blava en bodegons i natures mortes de la pintura flamenca.
L’impacte
de la porcellana oriental a Europa
La ràpida comercialització de la ceràmica xinesa
per les companyies d’Índies, a partir del segle XVII,
va popularitzar-ne l’estil i els motius. Fins al punt que
els terrissaires europeus van començar a fabricar peces
que s’hi inspiraven.
La porcellana va arribar a tenir un preu altíssim, com ho
demostra el nom d’”or blanc” amb que se l’anomena
en els escrits de l’època. Col·leccionar-ne
era símbol
de riquesa i poder, i no hi havia casa ben parada que no disposés
de serveis de porcellana. Un gerro ornamental de Talavera on els
personatges (una dama i un cavaller) es protegeixen del sol amb
ombrel·les
xineses demostra la ràpida acceptació de la iconografia
xinesa, ben sorprenent en una peça elaborada amb una tècnica
totalment occidental. En les vitrines es poden contemplar peces
de ceràmica
portuguesa, de Delft (Holanda), d’Albisola, Savona i Genova
(Itàlia),
seguint models xinesos. En un darrer apartat es mostren els “xinescos” (les
cèlebres “chinoiseries”): elaborades i fantàstiques
composicions exòtiques inspirades en les imatges de la Xina
que van arribar a Europa a través dels gravats. Destaca
la ceràmica
de le Nove (Itàlia) amb figures grotesques envoltades de
flors, insectes i personatges vestits a la manera xinesa; les porcellanes
de
Meisen (Alemanya), amb aus i plantes disposades asimètricament,
o els plats de Delft, amb motius florals i geomètrics.
El
triomf del gravat europeu
A partir del segle XVI, el gravat va esdevenir un vehicle importantíssim
de difusió de modes i moviments artístics. Aquesta influència
es va deixar sentir, primer de tot, en l’arquitectura. Les il·lustracions
que es feien per als tractats de construcció, a més dels
aspectes purament tècnics, mostraven relleus, frisos escultòrics
i dissenys de mobles. En definitiva, ornamentació. Moltes d’aquestes
imatges van passar del tractats a la terrissa. El gravat va popularitzar
també la figura humana, les representacions d’animals i
els paisatges de la pintura.
En aquest apartat es pot contemplar una àmplia selecció de
peces inspirades en gravats dels principals centres de producció europeus:
Venècia, Palerm, Montelupo, Pesaro, Casteldurante, Roma, Urbània,
Faenza, Castelli d’Arbuzzo, Savona i Nàpols, a Itàlia;
Rouen, Marsella, Moustiers i Apt a França; Sxtaffordshire i Yorkshire
al Regne Unit. S’organitzen a l’entorn de quatre grans temes:
l’home com a centre de l’univers, els emblemes nobiliaris
com a símbol de poder, el paisatge com a espai escenogràfic
i l’orfebreria com a model.
Aquest apartat mostra una extraordinària varietat de models i
decoracions. Pots de farmàcia, plats, soperes, ampolles,
plates, centres de taula i escultures, com el Bust de l’emperador
Marc Antoni, realitzat a Rouen. La ductilitat del material permetia
reproduir
qualsevol forma.
L’encant del sabor
popular
L’exposició es tanca amb un apartat dedicat a les influències
de la cultura popular en la ceràmica. El romanticisme
va imposar el gust per les formes simples i tradicionals, l’espontaneïtat
i l’enginy, ben allunyats del luxe i el recarregament
ornamental de la ceràmica del segles XVI i XVII. En
algunes de les obres que es presenten (com ara uns plats del
segle XVIII de Savona, a Itàlia)
apareixen personatges vestits a la moda oriental, que revelen
un gust per l’exotisme. Una altra peça interessant és
un plat romà amb l’escut papal, dibuixat sense
el refinament que li correspondria, que contrasta amb els escuts
solemnes de la sala
anterior.
Amb motiu de l’exposició el Museu
de Ceràmica, en col·laboració amb Ceramica
Stiftung,
ha editat un catàleg,
dissenyat per l’estudi Azúa+Ancochea scp, amb
reproduccions de totes les peces i una abundant documentació,
a càrrec
de la comissària María Antonia Casanovas.
| Patrocinador: |  |
| Col·laboradors: | CERAMICA-STIFTUNG BASEL |
 |
|
 |